A finals d’agost de 2017, la premsa va començar a publicar les imatges de milers de persones fugint de Myanmar, l’antiga Birmània. Va ser la primera vegada que recordo haver sentit parlar de la minoria rohingya, perseguida des de fa dècades. Vaig començar a llegir totes les notícies que vaig trobar sobre el que estava succeint, i en uns pocs dies vaig decidir que aniria allí per documentar-ho. Era una manera de mostrar que la majoria dels migrants no intenten arribar a Europa, que països tan pobres com Bangladesh acollien centenars de milers de persones, mentre aquí els governs fan acords amb milícies armades i dictadures per impedir que la gent arribi.

Quan vaig arribar per primera vegada a Kutupalong, el camp de refugiats més gran del món, situat en Bangladesh, em va costar assimilar les dimensions del lloc. Turons i muntanyes plenes de gom a gom de barraques construïdes amb bambú i plàstics. Tots els dies arribaven milers de persones sense cap lloc on dormir. Em perdia pels laberíntics passadissos, buscant situacions que transmetessin les dures condicions de vida en aquell camp.

Olmo Calvo