Espais fragmentats en llenguatges imprecisos

El primer cop que vaig concebre en el concepte de píxel va ser quan vaig recordar les imatges dels videojocs de la meva consola GameBoy Color, objecte que posseïa quan tan sols tenia 5 anys, era 1999. Potser va ser per aquest prematur i també fugaç (ja que els gràfics virtuals avançaren ràpidament) contacte que vaig tenir amb aquesta estètica, que avui en dia ha tornat a mi com quelcom melancòlic i, paradoxalment, fresc. Una perfecta fusió entre practicitat i afecte.

Píxel Love no és més que una excusa, una excusa per presentar part del treball que vaig començar a projectar en Píxel Art el Setembre de 2018, moment en què es va produir el primer contacte amb aquest llenguatge en l'àmbit tècnic. La diferència potser està en el fet que aquest no va suposar una incorporació més al meu registre il·lustratiu, sinó que em va iniciar de manera crua però còmode en la tècnica de l'animació. Donar moviment als escenaris del meu imaginari personal, deserts, però vius en conjunt per ells mateixos, els seus objectes, arquitectures i espai; això és el que l'animació m'ha permès mostrar.

Segons penso, no és una exposició ambiciosa, sinó una recopilació i primera mostra d'un espai en procés i que potser no s'acaba o es deixi inacabat. Aquest lloc es presenta fragmentat en capes de diversos nivells de realitat física i digital. S'articula en multitud de llenguatges (instal·lació, animació, escultura, estampació) que donen una aproximació parcial d'un escenari final, que ni jo mateixa sé com serà, donat que la majoria de peces passen de tant en tant per un procés de mutació i revisió que les porta d'un llenguatge a un altre, segons em ve de gust treballar.

És per això que he començat a concebre aquest llenguatge com un projecte en si mateix, com la construcció d'un gran castell-temple del qual jo en sóc l'arquitecta. Un conjunt d'un total, però sense contenidor extern que el limiti i distribueixi, si no que els detalls i sales s'alternen i creixen individualment, en un procés intuïtiu, sense ocupar lloc específic.

Pot semblar un mètode caòtic, però realment m'aporta molta pau, i aquesta és la sensació que intenti transmetre en cada peça. Per primer cop, no hi ha cap necessitat d'ordre.

Barcelona, Març 2019

Sara Isabel Álvarez Aragonés

On: Sala Stripart