Primer de tot, vam fer un breu recorregut a través de les sales de la col·lecció. No cal ser especialista en art no europeu per detectar de seguida que ens trobem davant uns autèntics tresors, unes peces que celebren la perfecció. L’Índia, Cambodja, Thailàndia, Indonèsia, Filipines, Japó, Papua-Nova Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Marroc… són alguns dels països més representats. I com si no haguéssim vist prou, vam entrar en unes sales que exposaven la col·lecció d’orfebreria composada per autèntiques joies. No només ens va sobtar aquesta riquesa tan inesperada, sinó també l’estat de conservació de les peces i la netedat de les sales i vitrines d’exposició.”

 “És el seu pare, el Sr. Albert Folch, qui va iniciar aquesta col·lecció amb peces d’art africà als anys trenta del segle passat. Li va guiar la passió i és la gran amistat i col·laboració amb l’escultor Eudald Serra que va ser decisiva en l’evolució de la col·lecció. Observem, un cop més, que la passió és una característica clau de cada col·leccionista.”

 “Quan va morir el Sr. Folch l’any 1988, l’Estela Folch estava davant un llegat fantàstic, però tot i així, molt pesat. (…) Tot i així, la Sra. Folch no para amb les tasques de recol·locació de la col·lecció, de millora de l’espai expositiu i de recerca sobre les peces, cosa que no feia el seu pare. En aquest cas, s’hi percep cert grau de professionalitat, tenint en compte que la institució és petita i encapçalada únicament per la propietària.”

 “El primer projecte que va dur a terme era l’ordenació de totes les peces i la selecció, cosa que no li va resultar gens fàcil, ja que significava una certa destrucció de l’univers creat pel seu pare. Constem que una col·lecció privada sempre va molt lligada al seu col·leccionista que – segons la llei de ferro – desitja que els seu Gesamtkunstwerk no sigui destruït mai. S’hauria de poder respectar, però considerem que la mort del col·leccionista ja fa perdre una coherència que no es pot reemplaçar mai. Una peça de poc valor artístic, però de valor sentimental, anecdòtic, perd el seu sentit un cop que la persona que donava aquesta valor a la peça se n’hagi anat. “