Una plaça amb una construcció al bell mig. Una construcció resistent però de contorns arrodonits i colors llampants amb un forat, una passarel·la de cordes, una torre i un tobogan, tot plegat dipositat sobre un terra tou de forma gairebé circular que cobreix una superfície aproximada de vuit per vuit metres. Fibra, plàstic i alumini. Grocs, blaus i violetes per a nenes i nens a partir d'un any. Un espai de joc que convida a la comèdia i al drama. La rialla, el crit i el plor, però, poden convertir l'espai amable en una molèstia. Res és del gust de tots. La finalitat? Potser evitar l'ocupació indiscriminada de taules i cadires dels restaurant-bar-cafeteria de la plaça, i reduir-ne el nombre a vuit taules i trenta-dues cadires, buscant un cert equilibri d'ús. Qui pren les decisions i per quina raó? Algú ho ha de fer, i en principi millor algú que no tingui altre interès que no sigui la millora de l'espai públic entès com a bé comú dels veïns, és a dir, dels que hi viuen i hi conviuen i paguen els impostos -pensen ells, els veïns és clar.

Benvinguts a la plaça! va començar a aquesta plaça, la del Pou Rodó on estan ubicades les oficines i una de les sales d'exposicions del Bòlit, el Centre d'Art que em va convidar a tutoritzar el projecte Bòlit Mentor i comissariar l'exposició que se'n deriva. Quan es va formalitzar l'encàrrec el parc infantil estava tancat mitjançant unes cintes que sense impedir del tot el pas, assenyalaven la prohibició d'ús. Aquest segon gest (el primer va ser muntar el parc), per context, just davant de la sala d'exposicions del Centre d'Art, convertia el parc en escultura, i sumava una capa de to irònic a la intervenció. I a la pregunta del perquè de tot plegat, la resposta va ser que no hi venien nens, al Pou Rodó, que no hi viuen famílies joves amb criatures petites en els habitatges que donen a la plaça, i que el seu possible ús per part de nens dels carrers propers pot molestar els actuals inquilins, promotors de l'intent de desmantellament de la instal·lació.
L'ús de l'espai públic és conflictiu. I des de l'educació i l'art podem fer política preguntant-nos com ha de ser aquest ús. Ajudant a construir des de la intel·ligència, però també la generositat, un espai públic per a tots.

Benvinguts a la plaça! proposava a un grup de llicenciats que posessin a pensar un grup d'estudiants d'ESO què seria millorable dels espais d'ús públic que utilitzen i com. En dos dels instituts, però, els intrusos, com els anomena Jordi Mitjà, van plantejar el mateix institut com un primer espai d'ús compartit. En el tercer sí que es va sortir a l'exterior, i la conclusió, si més no, ha sigut curiosa.

Sobre l'èxit i el fracàs

Sovint és una conclusió subjectiva. La dita popular que visualitza la possibilitat de discrepància, veure el got mig vuit o mig ple, assenyala un consens universal que ens obliga a anar cas per cas. El que ens ocupa: la convocatòria Bòlit Mentor. Per ella mateixa, la proposta és de celebrar. Però què proposa exactament, i què implica? Una quantitat de diner públic destinada a l'aprenentatge/coneixement, i per tant, al pensament. Potser és massa genèric, no trobeu? Mirem les bases:

Bòlit_Mentor és un projecte que combina educació i creativitat (i que) consisteix a introduir artistes visuals als centres d'educació secundària per desenvolupar un projecte creatiu juntament amb els estudiants (...) dirigit per un curador d'arts visuals (...) Els instituts hi participen posant a disposició les seves instal·lacions, mentre que els artistes reben suport financer, de manera que puguin dedicar-se al projecte, que, sota la supervisió d'un comissari, culminarà en una exposició amb un seguit d'activitats complementàries.

Per a la gent de la cultura vinculada a l'art contemporani, la proposta és celebrada i per tant considerada com un èxit perquè inverteix en un sector precari. Per una banda, posa en funcionament la maquinària institucional i per tant justifica uns sous, i per altra banda, artistes joves tenen la possibilitat de desenvolupar un projecte personal i rebre uns honoraris per la feina, de la mateixa manera que el comissari... Però un moment, a qui va dirigit aquest text? Qui se'l llegirà, si se'l llegeix algú? Qui ho faci, ja ho sap tot això, i per tant, repetir-ho avorreix. A mi, si més no, m'avorreix... Avorriment = Fracàs*

*Per a una lectura més encertada sobre la relació entre art i educació, recomano el text escrit per Jordi Mitjà; Picar a la porta, entrar, sortir per al Bòlit Mentor 2015/2016.