La mostra, que es pot visitar a l’espai Santa Caterina fins al 27 de febrer de 2016, està centrada entre els anys 1914 i 1945. Proposa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l’ascens del nazisme a la proclamació de la República– seguits de prop per Xammar i que són presentats a través dels seus articles a diferents mitjans de l’època: La Publicidad, La Veu de Catalunya, Mirador, El Be Negre, Iberia o Ahora.

A l’exposició s’hi pot veure també el documental produït per l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès amb motiu de l’Any Xammar, en què es dóna a conèixer el personatge des de diverses veus i perspectives. Un treball amb entrevistes, recopilació de fotografies i informació.

L’exposició es va programar amb motiu de l’Any Xammar que, coincidint amb el 125è aniversari del seu naixement i el 40è aniversari de la seva mort, va promoure l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, localitat molt vinculada al periodista, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. La mostra, itinerant, ja s’ha exposat prèviament al Palau Robert i a l’Espai Catalunya Europa de la Delegació del Govern davant la Unió Europea.

El director general d’Atenció Ciutadana, Ignasi Genovès, ha assenyalat en la seva intervenció que “és una exposició de petit format però amb un contingut dens i molt ben estructurat”. Genovès ha destacat la feina feta pel comissari de l’exposició, Joan Safont, així com la de Pep Anglí, autor del treball museogràfic; Eulàlia Coma, pel disseny gràfic, i Eva Martinez, com a documentalista.

El comissari Joan Safont, al seu torn, ha subratllat que amb aquesta exposició es fa un gran pas per situar Eugeni Xammar “en el lloc que es mereix” perquè “ens calen molts Eugeni Xammar per explicar-nos la realitat que està passant en el món actual, tal com ell va fer”.

L’alcalde de Girona i periodista Carles Puigdemont també destacat la importància de Xammar i ha assegurat que el món periodístic “l’ha descobert tard”, i l’ha posat com a exemple en assenyalar que “ha de ser un referent per a la professió a l’hora d’explicar els moments complexos que estem vivint com a país”.

Home de món i catalanista

Nascut l’any 1888 a Barcelona, Eugeni Xammar va córrer món des de primers de segle en paral·lel a la dèria d’escriure als diaris. L’any 1914, des de Londres viu dos fets decisius: l’esclat de la Gran Guerra i l’inici de la dedicació professional al periodisme. Corresponsal d’El Día Gráfico i, posteriorment, de La Publicidad, viatjarà al front britànic i, de tornada a Barcelona, l’any 1917 és nomenat cap de redacció de la revista aliadòfila Iberia. L’armistici de novembre de 1918 l’enxampa en un hospital militar a França, i, després d’una breu estada a Madrid, on escriu per a El Fígaro i La Correspondencia de España, entra al servei d’informació de la Societat de Nacions. Instal·lat a l’Alemanya de la postguerra, es casa amb Amanda Fürstenwerth, exerceix de corresponsal de La Veu de Catalunya i La Publicitat, i acull el seu amic Josep Pla. Junts fan un viatge per Alemanya –en què aconsegueixen entrevistar Adolf Hitler–, polemitzen sobre el periodisme català i visiten l’URSS.

Home de món i catalanista de pedra picada, manté contacte amb els exiliats durant la dictadura de Primo de Rivera, i amb la proclamació de la República Catalana es posa al servei de Francesc Macià. Amb la II República, a més, serà nomenat delegat a la Fira de Mostres de Leipzig i agregat de premsa a l’ambaixada de Berlín. Des de la capital alemanya no s’està d’intervenir amb duresa en els afers de Catalunya, a les pàgines d’El Be Negre i sota el pseudònim de Peer Gynt, mentre és testimoni de l’ascens del nazisme des de les pàgines del diari Ahora. Amb l’esclat de la Guerra Civil, comença un periple d’exiliat, primer a París, on exerceix de secretari de l’ambaixada republicana, i posteriorment en diferents capitals europees. Amb la caiguda de Catalunya, abandona tots els càrrecs i s’instal·la amb la seva esposa a França, des d’on serà testimoni de la II Guerra Mundial. A partir de 1945, col·labora amb els presidents Irla i Tarradellas, i escriu a diverses revistes de l’exili. De tota manera, la seva principal dedicació, a partir de llavors, es concentra en l’exercici de la traducció en organitzacions internacionals, professió que desenvoluparà fins que, vell i malalt, s’instal·la definitivament a l’Ametlla del Vallès, on ja passava temporades des dels anys 50 i on morirà l’any 1973, no sense haver dictat abans al seu amic Josep Badia unes interessantíssimes memòries titulades Seixanta anys d’anar pel món.