L’obra de Joan March incorpora a les seves obres el llenguatge irreverent de l'art de carrer. No
ha estudiat mai ni dibuix ni pintura, no ha viatjat a Nova York, de fet no ha viatjat gaire enlloc més enllà de l'extraradi de Barcelona, així que no ha exposat a cap galeria dels Estats Units, el Japó o Alemanya, no ha fundat tampoc cap moviment ni ha signat la portada de l'àlbum de cap estrella del pop, i encara menys li han dedicat retrospectives o publicacions monogràfiques de luxe. No és ni ric ni famós, declara l'artista a la breu nota biogràfica que consta al seu web. Però el que sí queda ben clar en la seva pintura es que és sincer, valent, generos i punyent,
ja que aquesta conté una certa innocència i alhora una certa ràbia. Una barreja impossible de
Paul Klee, Jean Dubuffet i Jean-Michel Basquiat passada pel filtre personal del Joan March.
Un artista que va començar com a dibuixant de còmic, amb divuit anys, a l'editorial Bruguera.
Però al descobrir Picasso tot va canviar. Es deixar seduïr per una pintura que, segons March,
deu molt més que el descobriment de l'art modern. “De Picasso, ho vaig aprendre tot, no només a pintar. Va ser el meu veritable pare”, afirma. És ben obvi que l’obra de March és una obra contra corrent, intestinal, adictiva, volgudament grossera com el seu traç, propici al gargot i al degoteig, i a l'assimilació de llenguatges de carrer irreverents inclosos grafits aliens en moltes obres. Joan March, lliure de tota preocupació per agradar i descobrir on comença i on acaba l’art, accepta la seva exclusió de les galeries comercials com una conseqüència natural del seu propi menyspreu per la comercialitat i per uns museus que han usurpat -explica- tant les formes arquitectòniques com el blindatge sagrat de les antigues catedrals. Senzillament genial!