Jean Letellier ha realitzat LE RIEN, un diari fotogràfic que abarca aquesta última dècada dedicat a la recerca persistent de les empremtes més íntimes del que va ser , el «no-res». En els seus subjectes, Letellier segueix les pistes d’una quotidianitat insignificant i anodina que resta abandonada al nostre abast, com un vestigi silenciós de records que perduren amb el pas del temps.

Segons escriu Blaise Pascal, «l’home està a mig camí entre el no-res i el Tot». Són aquestes escenes buides i descoratjadores però tan humanes les que aporten un testimoni del nostre pas per la Terra. Totes elles operen com miratges de les nostres il·lusions, desenganys i deformitats. Formen les tanques d’un territori on la natura cobra l’aparença d’una creació anti-natural, i on l’artificial emula enganyosament el natural, com si es tractés d’un exercici de biomimesi. Els cinc elements de la naturalesa- la terra, l’aigua, el foc, el vent, i l’èter- es modelen al nostre entorn, les nostres edificacions s’impregnen involuntàriament per les seves formes i ritmes perenes.

Letellier no es limita tan sols a assenyalar les realitats mundanes que passen desapercebudes sinó que els hi cedeix tota l’atenció que es mereixen. A cada objecte abandonat s’aprecia una certa bellesa, motiu suficient per salvar el nostre planeta segons alguns. Trobar la bellesa més enllà de les convencions desperta dins nostre la consciència del preciós regal anomenat «Terra» que tenim entre mans. No obstant això, des d’un altre punt de vista, contemplar aquestes deixalles materials revela fins a quin punt l’ésser humà maltracta el seu propi hàbitat d’una forma voluntària o involuntària. La mirada de Letelier envolta aquests elements oblidats amb l’aura d’una relíquia – polsegoses, les deixalles emergeixen del no-res com joguines abraçades per un nen. Les converteix en senyals premonitories d’una mort prolongada i fatigosa -la nostra i la del nostre planeta.- Aquesta lectura que trontolla entre la nostàlgia infantil i l’anunciada decadència d’un futur no tan llunyà, incita una resposta agredolça i poc esperançadora.

Potser LE RIEN no sigui res més que el somni latent d’un amant de la llum. Les fotografies mostrades aquí són càpsules del temps detingudes, revelades bruscament pels rajos d’una llum que les fa tangibles, reals, pesades. En el moment en què l’escena recordi quelcom profundament enterrat a l’interior de l’espectador, és llavors quan el fotògraf haurà arribat al seu objectiu.

Exposició comissariada per Natasha Christia, i organitzada dins el marc del Festival REVELA-T 2019.

Jean Letellier (París, 1971). El 1994, després de la seva graduació de Parsons School of NYC, torna a París on comença a experimentar amb mitjans diferents, entre ells el disseny gràfic, el collage, la tècnica mixta, i la fotografia en blanc i negre. Aviat la fotografia es converteix en la seva única eina. Mitjançant el seu treball, es dedica a inventariar la realitat que l’envolta en forma de diari. Impregnada per nostàlgia i malenconia, la seva mirada registra subtilment històries mínimes i objectes afables. Es defineix a si mateix com el «fotògraf d’una càmera i una lent». Ha participat en diverses exposicions col·lectives i fires de fotografia a París, i ha auto-editat i publicat els següents llibres: White Book (2014), Sèries Books 1 & 2 (2015), i Dialogues (2015). En 2017 s’instal·la a Barcelona on cofunda amb Xènia Gasull, Mecànic, un espai dedicat a la fotografia.