L’exposició “Aspects of Red” reuneix obres de diversos artistes en que el vermell és el color predominant. No és una decisió aleatòria sinó que aquest s’ha convertit, des de fa molt temps, en un estendard, un signe distintiu de la Galeria Horizon.

No es pot saber en quin lloc de la memòria es troben els colors que recordem, tampoc el perquè els trien els artistes com si fossin banderes de les seves obres. Els colors es troben, amb tota seguretat, sota les capes dels records oblidats per la raó. Pertanyen a els mites i als símbols. No coneixem la seva arrel, ni el seu origen, no obstant, ve a la nostra memòria universal el record del rostre negre d’Osiris amb les parpelles i les celles daurades; la bola d’or esmaltada amb anells blaus amb la qual jugava Zeus quan era nen; o els pesats bous de Geríofenes, d’una extraordinària bellesa.

També, en la cultura precolombina, el grana o carmí era un pigment tret de la “cochinilla”, un insecte que una vegada sec, els asteques i maies de la regió de Oaxaca utilitzaven per aconseguir un tint característic. Els maies, també utilitzaven cinabri per impregnar de vermell l’espai de la sepultura i el cos del difunt, tal com es va trobar l’anomenada reina roja de la selva de Palenque a Chiapas. La força simbòlica del color l’hem vist utilitzar molt al llarg de la història de l’art. Més recentment, es va convertir en el color predominant en algunes obres sacrificials de Hermann Nisch o en les formes poètiques d’Anish Kapoor.

La Galeria Horizon ha recollit en el seu Red les obres de Jaume Amigó, Xavier Escribá, Sabine Friesicke, Gabriel, Steve Silver, Lluís Lleó, María Paolo Coda, Ralph Bernabei, Silvia Lerin i Rafa Fortaleza que exploren el poder, la força del color vermell en tots els seus matisos.

La col·locació d’aquestes obres en l’espai blanc de la galeria és un gran repte. Quelcom semblant al moment en el que els cal·lígrafs japonesos col·loquen els segells, els seus “Hanko” impregnats en vermell cinabri sobre el paper. El fet de col·locar el segell es un acte privilegiat que dóna el sentit definitiu a una obra, fent així, parlar al espai i creant una bona proporció entre el buit i el ple.