Per bé que, per Georges Perec, el camp és l’espai d’esbarjo que envolta la segona residència d’alguns dels seus semblants i, en aquell sentit, “el lloc on es menja pa casolà, es respira millor i de vegades es veuen animals que no es veuen normalment a  les  ciutats  “, al camp, també segons Perec,” hi ha més lloc que a la ciutat “. Ara bé, malgrat les seves qualitats  res és suficient com per considerar que és un espai. Perquè en realitat -diu Perec- el camp no existeix, és una il·lusió.

Sobre la il·lusió de ser o insinuar, són molts els artistes que segueixen treballant. Es tracta de l’art de donar a entendre que el que veiem no sempre és el que sembla sinó també -i sobretot- el que volem veure. De manera que el que veiem, a més de ser el percebut, és el que hi ha  darrere de l’obra d’un artista. És a dir, allà on després de l’instant de veure i prendre’s el temps de comprendre es conclou, en un moment, que el vist és la plataforma des de la qual l’artista ens abandona en braços de la imaginació, els nostres propis braços, una idea, una emoció.

Els artistes d’aquesta exposició saben molt d’imaginació, però també de realitat, del camp, d’un paisatge, d’una il·lusió. I és precisament per la il·lusió del paisatge a què es refereixen, al qual al·ludeixen, on s’emmirallen o del que parteixen pel que han estat seleccionats per dotar de vida el nostre particular Parc Natural:

José Ramón Ais (Bilbo,1971)

Rosa Amorós (Barcelona,1947)

José Díaz (Madrid,1981)

Jerónimo Hagerman (Ciudad de México,1967)

Jan Monclús (Lleida,1987)

José Ramón Ais (Bilbao,1971)

Format en Belles Arts, doctor en escultura i dissenyador de jardins, l’obra fotogràfica de José Ramon Ais vindria a ser com un viatge al més profund del que és natural sense moure’s del jardí de casa. I és que les seves són unes obres que, per bé que es realitzen en entorns domèstics semblen realitzades en llocs remots, mitològics, irreals o mítics. Al·ludint a través de les seves fotografies a diverses tipologies dins de la història de la jardineria -el hortos conclusus, el jardí  zen, etc- o als diversos simbolismes de les flors evocant una experiència sensorial, un jardí, Ais  ens proposa apropar la mirada front a allò que amb prou feines veiem. Mostrant artificiosos paisatges vegetals que deixen veure la construcció artificial de la qual resulten, les obres d’Ais són com una mena de composició visual vinculada tant a la pintura com als orígens de la fotografia, l’ikebana, els calendaris de paisatges Kitsch o les pròpies tecnologies de la imatge, inclosos els efectes especials del cinema. Per mitjà del croma key, el fons blau del cel es converteix en el decorat per a un escenari poblat per tot tipus de plantes: ruderals, adventícies, invasores, productives, silvestres … cadascuna actuant segons la seva naturalitat, però sotmeses, com en el disseny d’un jardiner, a la lògica de la ficció que estant representant, més que al rigor científic de les lleis botàniques.

Rosa Amorós (Barcelona,1945)

La manera de connectar amb allò tel·lúric, ancestral, primitiu i els interrogants que, al voltant dels mites de la creació, la religiositat, l’ésser i la seva relació amb l’altre, acompanyen l’home des dels seus orígens, és el que ha fet que Rosa Amorós estigui present en aquesta mostra a través, precisament, d’algunes de les obres amb les quals ha dut a terme una poètica més personal: el fang cuit. Un material ancestral, sorgit de les entranyes de la terra, capaç d’evocar des del més enllà la relació de l’home amb la naturalesa i exemple de que, al si de la seva obra, Amorós dedica una atenció especial a la naturalesa i a l’essència de l’home com a motius per parlar de la força de la vida, la passió, el dolor, el plaer, l’enigma i totes aquelles emocions que provoquen la contemplació del medi natural.

José Díaz (Madrid,1981)

 Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, José Díaz desenvolupa la seva activitat artística per mitjà de la pintura. Una pintura que, entesa com un procés d’investigació i una forma de fer, es troba especialment lligada als processos afectius produïts entre l’ésser humà i el seu ambient. Tot transportant aquests processos d’investigació a un entorn pràctic i visible, en una transmissió d’informació on hi ha una deformació i una construcció, el procés d’investigació de Díaz es centra en el reconeixement de les formes i la consideració de la superfície pictòrica com una superfície de dades. Una superfície que, com la que treballa Díaz, condensa les dades que percep i sent tot passejant per la ciutat, de nit, atenent els sons i entenent que la seva és una tasca que, com a pintor, rau en la seva capacitat per traslladar sobre el llenç allò que seria un paisatge urbà i sonor.

Jerónimo Hagerman (Ciudad de México,1967).

 A Jerónimo Hagerman, la seva afició per les plantes, li ve d’analitzar la relació que hi ha entre el subjecte i l’exterior i, per tant, dels vincles emocionals entre l’individu i la natura. Debatent-se entre la ubicació d’allò que és humà davant la naturalesa  i/o de l’humà com a part de la natura,  la seva obra s’inicia tot documentant la curta distància que, de vegades, hi ha entre allò artificial i allò natural. Una deriva que, en deu anys de trajectòria, el porta a enfocar el seu treball entorn  als vincles de l’home amb la vegetació, investigant les diferents variables en relació amb el territori exterior, el paisatge i, específicament, el jardí com a plataforma domèstica de la natura.

Jan Monclús (Lleida,1987)

 Al voltant de l’interès de Monclús per buscar noves formes d’abordar la pintura figurativa i la seva fascinació per conceptes com l’error, l’atzar o el fracàs es forja l’obra d’un artista obsessionat a aprofitar la potencialitat dels errors en relació al procés creatiu. En base a aquesta consideració la seva és una obra que, tot mantenint un cert deute amb l’obra de Gerhard Richter, Willem Sasnal, Luc Tuymans o Rafal Bujnowski, es fonamenta en la recerca  de l’essencial, el rebuig a l’ornamental i el desig de plasmar a través dels pinzells no tant el món com la seva idea.