L’Any Guinovart a l’Espai Guinovart d’Agramunt havia de celebrar-se d’una manera especial. Per això us proposem una exposició que ens mostri un Guinovart més íntim i directe, i que alhora ens permeti resseguir la seva fascinant evolució. No hi ha dubte que és en els retrats i autoretrats on un artista sol delatar-se més, i és justament això el que volem fer a l’Espai Guinovart: mostrar com, tot i una trajectòria en permanent estat de renovació, la fascinació pels caps, el retrat i l’autoretrat la travessa de dalt a baix.

Des dels retrats figuratius de pagesos, pallassos, amics i parelles de principis dels anys cinquanta fins a la sèrie d’autoretrats Els meus animals (2006), és més de mig segle durant el qual Guinovart no para d’investigar, de buscar i buscar-se, fent tota mena de caps, retrats i autoretrats, com si la plasmació d’un rostre -propi o aliè, tant és- fos una obsessió recurrent a la qual ell va aplicar tot el seu geni creatiu, sabent alhora que es trobava davant d’un motiu inexhaurible.

I així descobrirem com l’univers Guinovart i les seves claus formals poden ser resseguits a través d’un motiu aparentment tan clàssic com el del retrat, que ell tanmateix no para de sotmetre a tota mena d’exploracions: en aquest sentit, els diversos autoretrats que travessen i puntuen la
seva obra -El pintor abstracte (1954), Autoretrat (1966), Brotxa bandera (1970), Fulla de parra (1970) o Els meus animals (2006)- ens illuminen, amb humor i insolència, com es veia el mateix artista: indomable, rebel, vital i iconoclasta.

Després d’haver explorat les fecundes relacions de Guinovart amb la música, la poesia, el teatre, l’erotisme o el sagrat, ens ha semblat que res millor per celebrar el seu any a Agramunt, epicentre de l’imaginari guinovartià, que reservar-li l’exposició més íntima, en la qual ell se’ns mostra més nu i desarmat.

Àlex SUSANNA
Comissari de l’Any Guinovart